Història de la investigació

Els estudis sobre la prehistòria de les illes Pitiüses durant el passat segle XX, han tingut un paper més que discret en el sí de l’arqueologia balear. Aquest ha sigut tal, que durant bona part d’aquest període i per un nombre no menyspreable d’estudiosos, s’afirmà que tant Eivissa com Formentera romangueren deshabitades fins a època històrica. No dedicarem aquest espai a valorar els motius d’aquest retard en la investigació, sinó que d’alguna manera assumim el repte d’aportar quelcom per a que aquest sigui menys evident en un futur. És per això que comencem tractant breument i a mode d’introducció els antecedents que fonamenten l’actual estat de la investigació i sense els quals no existirien els interrogants als quals s’enfronta l’arqueologia prehistòrica a les Pitiüses.

No serà fins a la dècada dels setanta en que trobem un punt d’inflexió, pel que fa al tractament de la prehistòria de les Pitiüses, on autors com Miquel Tarradell i Matilde Font ja plantejaren la improbabilitat d’un despoblament d’aquestes, previ a l’arribada de les poblacions semites (Tarradell i Font, 1975). Fou aleshores quan, amb els primers treballs de Jordi H. Fernández (Fernández, 1973 i 1974) sobre uns materials de l’Edat del Bronze i sobretot amb el descobriment i excavació dels jaciments de Ca Na Costa i del Cap de Barbaria a Formentera i de Can Sargent a Eivissa, les Pitiüses començaren a reconstruir una part del seu passat més remot (Costa i Guerrero, 2002). Durant els anys immediatament posteriors a aquest primer moment, foren diversos els investigadors que s’hi dedicaren per tal d’abocar un poc de llum sobre un panorama general encara prou obscur: Celia Topp, Carlos Gómez, Pilar San Nicolás, Benjamí Costa o Jordi H. Fernández, foren alguns dels que miraren de posar remei a l’absència total de textos científics sobre la prehistòria pitiüsa. Al mateix temps s’anava ampliant el registre arqueològic conegut, amb l’excavació de jaciments com es Puig de Ses Torretes, (datat sobre el 2.100cal BC.) el qual darrerament ha aportat noves dades que el situen com l’evidència més antiga de poblament a l’illa d’Eivissa. Durant la passada dècada dels anys noranta, s’inicià un procés que havía de permetre combinar el treball de camp amb noves disciplines de manera que fora possible interpretar el passat de les illes des d’una perspectiva biogeogràfica o paleoambiental. (Costa i Guerrero opcit.) Aquestes noves aportacions interdisciplinàries, aportàren una major representació de datacions radiocarbòniques i un coneixement més acurat del registre arqueològic actual però, malhauradament el projecte es va veure interromput soptadament entorn a l’any 2002. Des d’aleshores podem dir que els avenços en l’investigació de les evidències prehistòriques s’han limitat a la publicació d’algunes dades procedents que campanyes antigues com les de la fortificació de Sa Cala a Formentera (Ramon i Colomar, 2010).

En el cas concret de Cap de Barbaria II, el poblat fou descobert, com molts altres a Formentera, per el naturalista Frank Jackson durant els anys setanta. De la història recent del jaciment cal destacar que aquest fou emprat com a pedrera en el moment en que es construí la carretera que uneix Sant Francesc amb el far de Es Cap, fet que n’alterà notablement les condicions de preservació, doncs diversos testimonis confirmen que l’alçada dels murs seria molt més important que l’actualment conservada. Per altra banda, pel que fa a les investigacions anteriors sobre el mateix, cal destacar que fou objecte de cinc campanyes d’excavació entre 1979 i 1987, on es documentaren fins a nou àmbits de planta diversa, set dels quals s’excavaren per complet. De les informacions publicades d’aquestes campanyes, dirigides des del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, en destaquem la constatació de dues tècniques i períodes constructius: un primer període a partir de  murs de doble filada d’ortostats verticals i un segon amb murs de doble filada de pedres posades planes amb rebliment intern. Inicialment, atenent a criteris tipològics, l’assentament fou datat “entre l’eneolític i el bronze antic” o primera meitat del II mil·lenni (Ramón 1985; Gómez Bellard 1988). Revisions posteriors, n’han situat la cronologia en consonància amb les noves cronologies atribuïdes als naviformes de Mallorca i Menorca (Costa i Benito, 2000; Costa i Guerrero, 2002; Guerrero et al., 2007; Bofill i Sureda, 2008) entre ca. 1.700/1.650 i 850 cal ANE. Únicament es disposa d’una datació radiocarbònica per al jaciment[1], tot i que, degut a l’alta desviació i a la llum dels resultats de la mateixa ha esdevingut força controvertida (Costa i Guerrero, 2002). El cert és que a hores d’ara l’acotació cronològica de Cap de Barbaria II continua essent un aspecte pendent i presenta múltiples interrogants. Malgrat no se’n va concloure l’estudi dels materials, es va proposar una subsistència basada en l’agricultura, la ramaderia i l’explotació dels recursos marins, a més de constatar la realització d’altres activitats com el treball metal·lúrgic.


[1] Utc-8320: 533 ± 109 cal ANE (Costa i Guerrero, 2002).